La sensació de moviment

La sensació de moviment

Un dels primers avanços científics que va portar directament al desenvolupament del cinema van ser les observacions de Peter Mark Roget, secretari de la Royal Society de Londres, que al 1824 publicà un important treball científic amb el títol de: «Persistència de la visió en el que afecta als objectes en moviment», en el que establia que l’ull humà reté les imatges durant una fracció de segon posterior al moment en què el subjecte deixa de tenir-les davant. Aquest descobriment estimulà a diversos científics a inventar diverses vies per a demostrar el principi.

Joseph Plateau conclou que les imatges que es succeeixen a més de 10 per segon donen la il·lusió moviment.

La sensació de moviment La càmera cinematogràfica té en compte la persistència retiniana de l’ull humà per captar el moviment de la realitat. La seva missió és obtenir una quantitat d’imatges fixes per segon que sigui suficient perquè l’espectador les percebi com a moviment, i no com una successió de fotografies passades a tota velocitat. Al principi la cadència d’imatges era de només 16 fotogrames per segon, amb la qual cosa el cinema antic es veu amb franges o de manera interrompuda. Després, la tècnica es va perfeccionar fins a arribar als 24 fotogrames per segon, percebent així el moviment de manera fluïda. Taumatrop  Va ser la primera joguina òptica que explota la persistència de la imatge sobre la retina, formada per un disc i uns fils a les extremitats del seu diàmetre. Sobre cada cara hi ha un dibuix; en fer girar sobre un eix el disc, es veuen simultàniament els dos dibuixos. Plateau va descobrir que el nombre d’imatges per a aconseguir una il·lusió de moviment òptima era setze, per la qual cosa amb posterioritat els primers cineastes farien servir setze fotogrames per segon per a les primeres pel·lícules A la tira de paper es dibuixa una figura en moviment, de la que es fan tantes imatges o fases de moviment com a ranures tingui el tambor. En fer girar el tambor i observar el seu interior a través de las ranures, es veu com les diverses figures adquireixen moviment. Es basa igualment en la persistència de les imatges a la retina.  Fenaquistoscopi  Inventat per a demostrar la teoria de la persistència retiniana, consisteix en diversos dibuixos d’un mateix objecte, en posicions lleugerament diferents, distribuïts per una placa circular llisa. Quan aquesta placa es fa girar davant un mirall, es crea la il·lusió d’una imatge en moviment.  Zoòtrop  Consisteix en una sèrie de dibuixos impresos horitzontalment en bandes de paper, col·locades a l’interior de un tambor giratori muntat sobre un eix; en la meitat del cilindre una sèrie de ranures verticals per les quals es mira permeten que, en girar l’aparell, es vegin imatges en moviment. La tira de paper és d’igual longitud al perímetre de la circumferència interna del tambor.  Praxinoscopi  Al 1877, el francès Émile Reynaud, presentà un zoòtrop perfeccionat (per a fer més flexible el moviment aparent de les figures), al que denominà praxinoscopi. Consistia en un tambor giratori amb un anell de miralls col·locat al centre i els dibuixos col·locats a la paret interior del tambor. Segons girava el tambor, els dibuixos semblaven cobrar vida. Eliminà la distorsió en la visió de les imatges causada por la llum insuficient que passa a través de les petites ranures del Zoòtrop i aquesta millora en la qualitat de la imatge es tradueix en una immediata popularitat.  Aquesta joguina científica amb imatges animades ens fa creure que veiem imatges en moviment. L’espectador mira per damunt del tambor, dintre del qual hi ha una roda amb uns miralls formant angle, que reflecteixen unes imatges dibuixades sobre tires de paper situades al voltant.