La càmera cinematogràfica

La càmera cinematogràfica

Tècnicament el cinema es caracteritza per la captació d’imatges de la realitat com si es tractés de fer moltes fotografies ràpidament, la seva impressió en una pel·lícula i la posterior projecció sobre una pantalla de grans dimensions. En cada un d’aquests processos intervenen diversos mecanismes i s’utilitzen diferents materials. Vegem els principals aspectes tecnològics del cinema.

L’objectiu La càmera cinematogràfica té la mateixa tecnologia òptica que la càmera fotogràfica:  · Joc d’objectius de diferent distància focal per enfocar els objectes i figures allà on es troben.  · Diafragma per jugar amb la llum que reflecteixen aquests objectes i figures.  El cron  És el mecanisme que capta el número suficient d’imatges a la velocitat adequada per aconseguir la sensació de moviment. Els seus elements principals són:  Obturador. Obre i tanca l’objectiu per deixar que la llum passi ininterrompudament a l’interior de la càmera i impressioni amb imatges successives la pel·lícula. Sistema d’arrossegament. Arrossega la pel·lícula verge perquè la llum que entra intermitentment per l’objectiu no impressioni sempre la mateixa zona de pel·lícula; d’aquesta forma les imatges no es munten unes damunt de les altres i segueixen l’ordre lògic del moviment en la realitat. La pel·lícula És una cinta recoberta d’una emulsió química sensible a la llum. Quan la llum entra en contacte amb la pel·lícula cinematogràfica, hi impressiona una imatge, de forma gairebé idèntica que amb els rodets fotogràfics. Durant els primers temps del cinema la cinta es recobria de cel·luloide; posteriorment de triacetat de cel·lulosa. Format d’una pel·lícula cinematogràfica  El format fa referència al costat més ample de la pel·lícula.  · 8 mm  · 16 mm  · 35 mm (el més utilitzat) Scope (també 70 mm)

Els germans Lumière

Els germans Lumière

Els germans Lumière Els inventors francesos Louis i Auguste Lumière van crear un aparell que servia tant com a càmera com a projector: el cinematògraf.  Amb aquest aparell van començar a filmar els seus primers  reportatges curts tipus documental on es limitaven a gravar allò que passa just al davant. Els films dels Lumière tracten de gent anònima, amb la seva problemàtica quotidiana. Exemples d’aquests treballs són:  L’arribada del tren a l’estació Sortida dels treballadors de la fàbrica El regador regat Aquesta última peça és considerada la primera comèdia de la història, un senzill gag que mostra un jardiner al que li tallen l’aigua i en mirar per la boca de sortida li obren i queda completament xop. El Cinematògraf  L’esforç i enginy dels dos germans van arribar a crear el cinematògraf, el primer aparell que feia les funcions de càmera i a la vegada de projector. Van agafar com a referència el Kinetoscopi d’Edison i van millorar-lo, utilitzant un sistema mecànic que permetia fer córrer la pel·lícula fotogràfica a 16 imatges per segon, ja fos per enregistrar-les com per projectar-les. cinematògraf Segons les cròniques dels diaris parisencs del 29 de desembre de 1895, tothom que era el dia anterior al Salon Indien del Grand Café, al Boulevard des Capucines de París per assistir a la presentació de l’últim invent dels germans Lumière, va patir un gran ensurt en pensar que un tren els envestiria. L’any 1901 però, els germans Lumière decideixen abandonar la producció i comercialització del cinematògraf (en aquella data ja havien rodat més de 80 pel·lícules), per dedicar-se a la investigació científica en el camp de la fotografia, ja que deien que “el cinema mai podrà arribar a ser un bon negoci".

Goeorges Méliès

Georges Méliès

Méliès i el naixement de la ciència ficció

Georges Méliès era fill d’un industrial que, el 1885, abandonà el negoci familiar per aprendre màgia i espectacles de fèria. L’il·lusionista va quedar meravellat amb el cinematògraf dels germans Lumière, i se’n va fer amb un amb el qual començà a filmar sense pausa a partir del 1897, en principi sense manipulacions ni interferències de cap mena. El gran canvi va sorgir de casualitat: ...en una de les seves pel·lícules, rodada a la plaça de l’Òpera de París, un òmnibus abruptament esdevindria un cotxe fúnebre. Tot i que sembli màgic, l’explicació tècnica és simple: durant el rodatge la pel·lícula havia quedat bloquejada en el cron durant uns segons, però van ser suficients perquè en re emprendre la presa d’imatges la circulació de París s’hagués modificat donant pas a l’efecte de substitució.  Méliès havia comprovat que podia jugar a les transformacions i a les desaparicions. Aquest descobriment fortuït va fer veure al creador que el cinema no només servia com possible representació de "la realitat" sinó que també per "enredar" al públic fent versemblants fets irreals.      En aquest moment sorgeix el cinema tal com l’ entenem ara. Gràcies a aquest accident el director ja no para de fer servir la seva imaginació: assaja diverses desaparicions, foses, superposicions i fa servir per primera vegada la il·luminació artificial. Amb tots els descobriments, la Ciència Ficció cinematogràfica no tardaria en fer aparició.  L’any 1902 Georges Méliès meravella a tothom amb una producció de 20 minuts de durada, tot un rècord per a l’època: Viatge a la Lluna.  Viatge a la Lluna (1902) En les seves pel·lícules, Méliès utilitzava les tècniques apreses als seus shows il·lusionistes com ara focs artificials, decorats pintats... al que sumava la incipient màgia del cine. Le mélomane (1903) L'homme a la tête en caoutchouc (1901)

Edison i el Kinetoscopi

Edison i el Kinetoscopi

Thomas Alva Edison inventà el fonògraf al 1877. Per a proporcionar un acompanyament visual al fonògraf i basant-se en la feina de Muybridge i Marey, va combinar els dos  fonaments de la cara d’imatges en moviment i la tecnologia de la projecció. Aquests consistien en un dispositiu per assegurar el moviment intermitent però regular de la tira de pel·lícula de la càmera i una tira de pel·lícula de cel·luloide amb perforacions regularment distribuïdes per assegurar el transport de la pel·lícula. El kinetoscopi Edison, impressionat i inspirat per les idees de Muybridge, ràpidament i independentment registrà una patent d'una màquina que podria "fer per als ulls allò que el fonògraf fa per als oides" i decidí anomenar "el seu" invent com a "quinetoscopi" (kinetoscope), com a resultat de la combinació de les paraules gregues "kineto" (moviment) i "scopos" ("veure-hi"). El kinetoscopi, patentat per Edison el 1891 tenia uns 15 metres de pel·lícula en un bucle interminable que l’espectador (individual) havia de veure a través d’una pantalla d’augment. L’artefacte funcionava depositant una moneda.     May Irwin kiss (1896) Men boxing (1891) Sandow, the strong man (1891)

Cronofotografia

La cronofotografia

Edward Muybridge El fotògraf Edward Muybridge intentava demostrar que, durant el galop, el cavall tenia moments en que les seves quatre potes estaven simultàniament en l’aire.            Muybridge dissenyà un sistema incorporant l’ús de gatell electromagnètics activats pel pas del cavall aconseguint dues sèries de dotze fotografies cada una al pas d’ell. Projectà en públic els resultats i aconseguí un enorme èxit en la premsa de l’època. Amb allò s’havia aconseguit la descomposició fotogràfica del moviment ràpid, quedant lliure la via per la transició del dibuix a la fotografia. Horse in motion (1879). Edward Muybridge Horse in motion (1879). Edward Muybridge E. J. Marey En assabentar-se dels èxits de Muybridge, E. J. Marey redoblà el seu interès i esforços per la descomposició del moviment, buscant noves millores, doncs s’havia interessat per l’enregistrament de moviments més difícils encara, com el del vol de les aus.  Adaptant el revòlver fotogràfic, inventat por Jules Jansson al 1874 per a enregistrar el moviment dels planetes, als avanços aconseguits per Muybridge, aconseguí al 1882 enregistrar el moviment d’aus en vol gràcies al seu fusell fotogràfic o cronofotògraf.  Un pas rellevant cap al desenvolupament de la primera càmera d’imatges en moviment va ser el que donà el fisiòleg francès Etienne Jules Marey, el cronofotògraf del qual obtenia dotze imatges en una placa giratòria que completa la seva revolució en un segon.

La sensació de moviment

La sensació de moviment

Un dels primers avanços científics que va portar directament al desenvolupament del cinema van ser les observacions de Peter Mark Roget, secretari de la Royal Society de Londres, que al 1824 publicà un important treball científic amb el títol de: «Persistència de la visió en el que afecta als objectes en moviment», en el que establia que l’ull humà reté les imatges durant una fracció de segon posterior al moment en què el subjecte deixa de tenir-les davant. Aquest descobriment estimulà a diversos científics a inventar diverses vies per a demostrar el principi.

Joseph Plateau conclou que les imatges que es succeeixen a més de 10 per segon donen la il·lusió moviment.

La sensació de moviment La càmera cinematogràfica té en compte la persistència retiniana de l’ull humà per captar el moviment de la realitat. La seva missió és obtenir una quantitat d’imatges fixes per segon que sigui suficient perquè l’espectador les percebi com a moviment, i no com una successió de fotografies passades a tota velocitat. Al principi la cadència d’imatges era de només 16 fotogrames per segon, amb la qual cosa el cinema antic es veu amb franges o de manera interrompuda. Després, la tècnica es va perfeccionar fins a arribar als 24 fotogrames per segon, percebent així el moviment de manera fluïda. Taumatrop  Va ser la primera joguina òptica que explota la persistència de la imatge sobre la retina, formada per un disc i uns fils a les extremitats del seu diàmetre. Sobre cada cara hi ha un dibuix; en fer girar sobre un eix el disc, es veuen simultàniament els dos dibuixos. Plateau va descobrir que el nombre d’imatges per a aconseguir una il·lusió de moviment òptima era setze, per la qual cosa amb posterioritat els primers cineastes farien servir setze fotogrames per segon per a les primeres pel·lícules A la tira de paper es dibuixa una figura en moviment, de la que es fan tantes imatges o fases de moviment com a ranures tingui el tambor. En fer girar el tambor i observar el seu interior a través de las ranures, es veu com les diverses figures adquireixen moviment. Es basa igualment en la persistència de les imatges a la retina.  Fenaquistoscopi  Inventat per a demostrar la teoria de la persistència retiniana, consisteix en diversos dibuixos d’un mateix objecte, en posicions lleugerament diferents, distribuïts per una placa circular llisa. Quan aquesta placa es fa girar davant un mirall, es crea la il·lusió d’una imatge en moviment.  Zoòtrop  Consisteix en una sèrie de dibuixos impresos horitzontalment en bandes de paper, col·locades a l’interior de un tambor giratori muntat sobre un eix; en la meitat del cilindre una sèrie de ranures verticals per les quals es mira permeten que, en girar l’aparell, es vegin imatges en moviment. La tira de paper és d’igual longitud al perímetre de la circumferència interna del tambor.  Praxinoscopi  Al 1877, el francès Émile Reynaud, presentà un zoòtrop perfeccionat (per a fer més flexible el moviment aparent de les figures), al que denominà praxinoscopi. Consistia en un tambor giratori amb un anell de miralls col·locat al centre i els dibuixos col·locats a la paret interior del tambor. Segons girava el tambor, els dibuixos semblaven cobrar vida. Eliminà la distorsió en la visió de les imatges causada por la llum insuficient que passa a través de les petites ranures del Zoòtrop i aquesta millora en la qualitat de la imatge es tradueix en una immediata popularitat.  Aquesta joguina científica amb imatges animades ens fa creure que veiem imatges en moviment. L’espectador mira per damunt del tambor, dintre del qual hi ha una roda amb uns miralls formant angle, que reflecteixen unes imatges dibuixades sobre tires de paper situades al voltant.

Surrealisme

Surrealisme

El surrealisme com a avantguarda va ser fundat a principis dels anys 20 del segle XX per André Bretón. L'artista francès assentà les bases del moviment en el manifest publicat el 1924. 

El surrealisme va sorgir com un estil literari, però aviat es va extendre a altres arte, entre elles la pintura i la fotografia. En poc temps es va convertir en un moviment artístic universal.

1. Rayogrames, de Man Ray. Man Ray anomenà "rayograma" –en honor al seu alias–  a la tècnica fotogràfica sense càmera emprada des del segle XIX per la que s'obté una imatge única amb la silueta d'objectes colocats sobre un paper fotosensible exposat a la llum. 2. Schadografies, de Christian Schad. La "shadografia" es una tècnica fotografica creada pel pintor alemá Christian Schad (1894-1982) consistent en fotografies sense càmera (com després farien Man Ray o Moholy-Nagy) dins dels anomenats fotoexperiments dadaistes. 3. Fotogrames, de Moholy-Nagy. Al larg de la seva vida, Moholy-Nagy es va dedicar a experimentar amb la tècnica del fotograma. Un fotograma és la imatge que resulta de la incidència de la llum sobre una superfície fotosensible, que posteriorment és fixada per a la seva conservació.  Característiques generals del surrealisme: 1. automatisme; 2. representació inconscient de la realitat; 3. manipulació de les imatges.