El control de la llum

El control de la llum

En una càmera fotogràfica  podem ontrolar la llum que arriba a la pel·lícula o xip fotosensible de dues formes: 

1ª: aclarint o enfosquint la imatge mitjançant una obertura del diafragma, peça situada rere l'objectiu;

2ª: variant el temps durant el qual la llum arriba a la pel·lícula o xip mitjançant l'obturador.

Quins dos controladors regulen la quantitat de llum que rep una pel·lícula o un xip?  El diafragma i l'obturador. El diafragma mesura la quantitat de llum que passa per l’objectiu mentre l’obturador és obert; l’obturador regula el temps d’exposició, temps durant el qual entra la llum a la càmera per obtenir la fotografia. Què és el diafragma? El diafragma és una cortineta situada entre les lents a l'objectiu de la càmera fotogràfica que controla la quantitat de llum que incideix a la pel·lícula o xip. Com funciona el diafragma?  Funciona igual que la nineta del nostre ull: s’obre i tanca per deixar passar més o menys llum. El diafragma està format per un conjunt de laminetes que se solapen determinant al seu centre un forat de diàmetre variable que controla la quantitat de llum que passa a través.  En fotografiar un subjecte fosc, s’empra una obertura gran, per tal que entri la major quantitat possible de llum; si l’objecte està molt il·luminat, es redueix l’obertura. D’aquesta forma, la pel·lícula rep en ambdós casos la mateixa exposició.  El diafragma modifica la il·luminació En fotografiar un subjecte fosc, s'empra una obertura gran, per a que entri la major quantitat possible de llum; si el subjecte està molt il·luminat, es redueix l'obertura. D'aquesta manera la pel·lícula rep en ambdós casos la mateixa exposició.  En algunes càmeres, controlem l'obertura del diafragma amb el botón Av +/-. Com més alt sigui el nombre, més tancat estarà el diafragma; per exemple: F18 tancat, F7 obert.  A continuació se puede ver en estas fotos tomadas en la pràctica comvaría la llum de la imatges egons l'obertura del diafragma (d'esquerra a dreta de més obert a més tancat): El diafragma determina la profunditat de camp El difaragma determina també la profunditat de camp o zona de nitidesa que s’estén pel davant i pel darrera de l’objecte enfocat. Com més obert estigui el diafragma, menys zona nítida tindrà la imatge i viceversa. "La profunditat de camp fa referència al marge de distància per el qual els objectes fotografiats apareixen nítids, es a dir, és la zona de la imatge compresa entre l'objecte més proper i l'objecte més distant perfectament enfocats." (Examen Cultura Audiovisual PAU setembre 2010, sèrie 2, exercici 1) En aquesta imatge observem el mateix subjecte fotografiat amb dos obertures de diafragma diferents. Els personatges en color fosc ens indiquen que han sortit nítids a la fotografia. Com es pot verificar, diafragmes més tancats ofereixen més zona nítida o, el que és el mateix, més profunditat de camp. Què és el número f?  A cada posició del diafragma li correspon un “número f”, (F/1.4, f/1.4, f/2, f/2.8, f/4, f/5.6, f/8, f/11, f/16 , f/22, f/32). Com més petit sigui el número, més obert està la lent.  Cada pas d’obertura de diafragma deixa passar la meitat de la llum del pas següent. Per exemple, f/22 deixa passar la meitat de la llum de f/16 i f/8 deixa passar el doble de la llum que f/16.  Què és l'obturador ? És una cortineta que normalment es troba en posició tancada i s’obre únicament per permetre el pas de la imatge quan s’oprimeix el disparador.  L'obturador controla el temps d'exposició de la pel·lícula o del sensor a la llum , en funció de la seva velocitat d’obertura i tancament. La velocitat d'obturació Mitjançant l’obturador regulem el temps d’exposició a través de la velocitat d'obturació, és a dir, el temps durant el qual la pel·lícula o xip estan exposats a la llum de l'objectiu.                 En cas de velocitats ràpides (superiors a 1/60 segons) l’obturador roman obert molt poc temps deixant passar menys llum cap l’element fotosensible, aconseguint congelar o reduir notablement el moviment.  Quadre de velocitats d'obturació:  Fins a 1/30 segons  velocitats lentes   des d' 1/60 fins a 1/125 segons  velocitats mitjanes   a partir de 1/250  velocitats ràpides   modo B  exposicions llargues amb ajuda d’un suport  modo A  automàtic   1/125  o  X  habitualment se sincronitza el disparador obert (depèn de la càmera) velocitat d'obturación lenta (molt temps d'exposició) velocitat d'obturación ràpida  (poc temps d'exposició) velocitat d'obturación lenta (molt temps d'exposició) velocitat d'obturación ràpida  (poc temps d'exposició) Tipus d'obturador Existeixen bàsicament dos tipus d’obturador: el central (o de laminetes) i el de pla focal (o de cortina). 1) Obturador central. Només l’ incorporen els objectius de gran format i les càmeres rèflex de dos objectius. Situat a l’objectiu, està formats per unes làmines que s’obren de forma radial.  2) Obturador de pla focal. Es troba en totes les càmeres rèflex d’un sol objectiu. Està situat just davant de la pel·lícula o sensor i està format per dues cortinetes. L’obturador permet establir el temps durant el qual la pel·lícula està exposada, i està situat damunt de la càmera.                                                                    obturador central                                                                                                     obturador de pla focal

L´enfocament

L'enfocament

La posibilitat d'enfocar presenta l'avantatge de poder-se fotografiar objectes molt propers i així centrar la nostra atenció en una zona del subjecte enfocant unicament sobre ella i deixant que la resta surti borrós. Per a això, és imprescindible saber quina part de l'escena està enfocada, per la qual cosa l'objectiu disposa d'una escala de distàncies. Per utilitzar-la, és imprescindible estimar la distància càmera-subjecte.

Aquestes dues fotografies es diferencien unicament en la posició en què es va situar el comandament d'enfocament, i il·lustra de quina forma pot aquest utilitzar-se per a centrar l'atenció en unes o altres parts del subjecte.  A l'esquerra l'enfocament estava a uns 0,9 m aproximadament, sortint nítid només el primer pla. A la dreta l'enfocament estava a uns 15 m i, exceptuant el primer pla, gairebé tot està nítid.

Classificació de les càmeres

Classificació de les càmeres

PRIMERA CLASSIFICACIÓ: segons la mida / el format 1. Càmeres de gran format / Càmeres de plaques Les primeres càmeres de gran format consistien en un cos enorme o una manxa que unia l’objectiu i el pla on es disposaven grans plaques emulsionades.  Característiques: No empren rodets sinó plaques emulsionades; El cos de la càmera és flexible; S'utilitzen amb trípode; Les mides de les plaques més utilitzades són 2.Càmeres de format mitjà  Són d’ús professional, utilitzades sobretot per a fotografia publicitària.                       Característiques: No empren rodets sinó rulls de pel·lícula sensible; treballen amb negatius relativament grans: 6x4'5 cm, 6x6 cm, 6x7 cm, etc; Les càmeres de mig format normalment són càmeres rèflex Com més gran sigui el format del negatiu més gran serà l'ampliació sense obtenir el gra de la pel·lícula. 3. Càmeres de petit format A diferència de les dues anteriors, aquestes utilitzen pel·lícules de rodet.  Les càmeres de petit format han evolucionat també al format digital, que actualment ocupa el mercat.               SEGONA CLASSIFICACIÓ: Reflex vs. Compactes 1. Càmera Reflex

Els objectius de la càmera

Els objectius de la càmera

Els objectius es poden classificar atenent a la seva distància focal o bé atenent a la capacitat de desplaçament de la lent.  Primera classificació (distància focal) Podem diferenciar els objectius en tres grans grups: angulars, normals i teleobjectius.  Hem de distingir l'angle de visió que avarca un objectiu i la seva distància i capacitat d'enfocament.  Objectiu Normal (50mm) Podem anomenar normals a aquest objectius ja que l'angle de visió que ens ofereixin és pràcticament igual a l'angle de visió del nostre ull. Són els objectius de 50 mm en les càmeres de que empren negatius de 35 mm. No deformen la perspectiva.  En una càmera de 35mm, el normal serà un objectiu on la distància focal estigui entre 45 i 55 mm. Objectiu angular Amb un objectiu angular no es pot captar elements llunyans, però s’aconsegueix ampliar la perspectiva, de manera que captem més context espaial del que hi ha al voltant de l’objecte a retratar.  L'angle és més obert, pot recollir més escena, però òpticament ens fa la sensació que ens allunyi d'ella. Aquest elements fan que es deformin les perspectives i que es variïn les distàncies entre els elements.  Els objectes situats en primer terme semblen més propers i els situats un pla més enrere semblen més llunyans i es fan més petits.  Tot i que els angulars ens permeten d'enquadrar un espai ampli sempre produeix deformacions o distorsions en els objectes i en les distàncies. És per aquest motiu que als estudis de televisió s’acostuma a utilitzar aquest tipus de lents perquè l’espai sembli més gran. (Un exemple d’angular extrem és “l’ull de peix” que permet obtenir fotografies totalment circulars).Exagera la perspectiva.   Gran angular Als objectiuts angulars més curts se'ls anomena grans angulars. Els objetius gran angular tenen menys distància focal que un objetiu normal i això fa que el seu angle de visió s'amplii, entre els 60 i 180 graus sense arribar a l'extrem de l'ull de peix. Allunyen els objectes situats a una certa distància i engrandeixen els propers. Són freqüentment emprats per treure imatges de paisatges, també serveixen per exagerar les perspectives de les coses.  Als estudis de televisió s’acostuma a utilitzar lents angulars perquè l’espai sembli més gran. D'aquest objectius diem que són de focal curt i que tenen un gran poder de cobertura.  Ull de Peix Un exemple d’angular extrem és “l’ull de peix” que permet obtenir fotografies totalment circulars. Deforma la imatge considerablement. Teleobjectiu El teleobjectiu és un tipus de lent d’angle estret que serveix per enfocar i fer fotografies d’objectes situats en una posició distant de la càmera. Es fa servir sobretot quan la càmera no es pot acostar a l’objecte per impediments com ara les dificultats del terreny, el perill o les mesures de seguretat, per exemple la fotografia de fauna salvatge o el seguiment de famosos. Amb un teleobjectiu podem fotografiar objectes llunyans, ja que estan dissenyats per apropar els objectes situats a gran distància ampliant la imatge òpticament.  Com més llarg sigui l'objectiu (més distància focal) més ens podrem apropar a elements llunyans. Per tant aquest objectius tindran angles de visió molt tancats (inferiors a 50º) però capacitat per acostar-se a elements molt llunyans.  Una altra característica dels teleobjectius és que proporcionen poca profunditat de camp i no permeten enfocar element molt propers.  Amb un teleobjectiu com els que utilitzen els paparazzi, podem fotografiar objectes distants de forma que sembli que es troben a prop, tot i que per arribar a aquesta distància haurem de mirar la imatge com si ho féssim a través d’un tub des de la llunyania: no es veu tot el que hi ha al voltant.  Una altra característica és que tenen una lluminositat bastant baixa, necessitem escenes més il·luminades, suports més sensibles o mantenir el diafragma força obert. Redueix la profunditat de camp Objectiu macro El macro és un tipus de lent d’angle ample que serveix per enfocar i fer fotografies amb detall d’objectes molt petits. Es fa servir per exemple a la fotografia d’insectes, de joies o d’experiments de laboratori.

La càmera i l´ull humà

La càmera i l'ull humà

La càmera fotogràfica i l'ull humà tenen nombroses similituds. Podem dir que la càmera bàsicament utilitza el mateix mecanisme que els nostres òrgans de visió i fins i tot podem relacionar algunes parts d'aquesta amb les de l'ull.

Similituts entre la càmera fotogràfica i l'ull humà 1. La llum arriba a l'ull a través de la nineta (o pupil·la), mentre que a la càmera fotogràfica ho fa a través de l'objectiu. 2. L'iris varia la seva obertura, es contrau o s'arronsa, i així controla la intensitat de llum que entra. En el cas de la càmera fotogràfica, per a graduar la quantitat de llum que entra dins d'aquest hi ha el diafragma, una peça que pot obrir o tancar el pas de la llum. 3. Per a graduar la quantitat de llum que entra dins d'aquest hi ha el diafragmaEl cristal·lí és la lent que serveix per a formar una imatge nítida. Els raigs arribaran a la retina que reaccionarà i convertirà aquesta reacció en impulsos nerviosos que el nervi òptic portarà fins al cervell. Llavors percebrem la imatge. A dins l'objectiu hi ha un conjunt de lents (cristal·lí de l'ull) que enfocaran els raigs. Aquests finalment arribaran a la superfície de la pel·lícula on el material sensible reaccionarà transformant la superfície de la mateixa (la retina de l'ull). En ambdós casos la imatge entra i, com que ha de passar per un forat més petit (pupil·la o diafragma) arriba invertida a la retina o a la pel·lícula. La càmera fotogràfica i els seus components objectiu diafragma pel·lícula /xip obturador lents

Revelat i positivat fotogràfic

Revelat i positivat fotogràfics

El procés que transforma el rodet interior d'una càmera analògica a una  fotografia definitiva és el resultat de dos processos independents: el revelat i el positivat fotogràfics.

1. El revelat fotogràfic El revelat fotogràfic és el procés que cal dur a terme perquè la imatge continguda al rodet de l'interior de la càmera es transformi en un negatiu.  Les operacions de què consta són: extració del rodet, revelat, bany d’atur, fixat, rentat amb aigua i assecat. Per a dur a terme el procés de revelat fotogràfic es necessiten una sèrie de substàncies químiques comercialitzades en ampolles que s'han de diluir en aigua. Els líquids, un cop preparats, s'aboquen en unes cubetes especials on s'hi aniran dipositant els papers sensibles per a ser revelats.  a) extracció del rodet  Abans de començar a utilitzar els líquids, cal obrir el rodet fotogràfic per extreure la pel·lícula enrotllada i introduir-la en les ranures de l'espiral que hi ha a l'interior de la cubeta de revelat, tot fent un petit joc de rotació per garantir que introduïm la totalitat de la pel·lícula.    b) revelat  Un cop hem inserit la pel·lícula dins del tanc de revelat aboquem el líquid revelador. Tanquem la tapa i posem en funcionament el cronòmetre. Cal donar la volta i agitar el tanc en l’ interval de temps que ens indiqui el fabricant. El líquid revelador farà visible la imatge que es troba latent a la pel·lícula. Les zones on el negatiu hagi rebut llum sortiran fosques (en negatiu).    c) bany d'atur Després del revelat obrirem de nou el tanc pel tap de la part superior, buidarem el líquid revelador per a introduir-hi el líquid d’aturada (àcid ascètic). Aquest s’encarrega d’interrompre l’acció del revelador, per evitar que el fixador que dipositarem més tard arribi a contaminar-se amb petits residus, a més a més d'impedir que la imatge es continuï revelant i ennegrint.  d)  fixat  Un cop finalitzat el bany d’atur, introduïm ràpidament dins del tanc la solució de fixació. Aquest líquid serveix per eliminar aquelles partícules sensibles a la llum del negatiu que no han estat estimulades pel revelador, resultant que les parts de la pel·lícula en les que no va incidir la llum es tornaran transparents.  El líquid revelador transforma els halurs de plata que no han estat afectats per la llum en sals solubles. D'aquesta manera el paper perd la sensibilitat que encara té i la imatge es fa estable.  Si no es fixés la imatge amb la solució de fixació, el paper continuaria essent sensible i quan li toqués la llum s'aniria enfosquint.  Seguidament podrem extraure la pel·lícula del tanc sense córrer cap risc.   e) rentat  Finalitzat el temps de fixació procedirem a l’aclarit de la pel·lícula per eliminarà tots els elements químics introduïts als processos anteriors. Els negatius deuen submergir-se a una temperatura d’uns 20ºC amb aigua de l’aixeta. Anirem canviant l’aigua amb regularitat, es fonamental rentar molt bé els negatius, per a que no quedi cap resta de fixador i no ens destrueixi la imatge amb el temps. Després d’haver rentat la pel·lícula afegirem unes gotes d’humectador per tal de facilitar el procés de secat.  f) assecat Traurem els negatius del tanc i es pengen deixant que se sequi a l’aire lliure. Quan la pel·lícula es trobi seca la tallarem en tires de sis fotogrames i s’arxivarà de forma plana. 2. El Positivat fotogràfic Els negatius ens permetran obtenir les còpies d'ells sobre paper fotogràfic, per tant el positivat és el procés en el qual es trasllada la imatge del negatiu al paper fotogràfic. Per realitzar això, antes haurem de projectar la imatge del negatiu sobre el paper fotogràfic que vulguem utilitzar a través d’una ampliadora. L’ampliadora és un aparell que serveix per obtenir mitjançant projecció, proves positives de dimensions superiors al negatiu original. L’ampliadora és semblant a un projector de diapositives. A través d’ella es pot ampliar tota la imatge del negatiu, projectant-ne la imatge (com si fos una diapositiva) a sobre del paper sensible. L’exposició del negatiu es realitza a través de la font de llum de l’ampliadora projectant de la imatge a través de l’objectiu sobre el taulell en el que ja haurem situat el paper fotogràfic.          La distància de projecció ens permet escollir la mida de l'ampliació. La imatge impressionada a sobre del paper ja apareixerà en positiu. Després caldrà revelar el paper. Aquesta operació es pot realitzar tantes vegades com vulguem segons les còpies que necessitem.

Formats digitals

El format MIDI

El MIDI (Interfície Digital d’Instruments Musicals) va ser al principi només un sistema de comunicació entre instruments musicals, però poc a poc es va anar convertint en un veritable instrument. Actualment es poden programar cançons i les seqüències de les llums per a un concert en directe, augmentar la intensitat d’un so, etc.

El MIDI funciona mitjançant una rutina que denominem seqüència i que necessita un ordinador que anomenem seqüenciador. El seqüenciador és com el director de l’orquestra que dicta una a una les notes i la intensitat del timbre que ha de sonar, i que envia ordres al sintetitzador perquè reprodueixi una seqüència. En realitat, i ja que ofereix 16 canals, és com si tinguéssim molts músics tocant a la vegada diversos instruments, però formant un conjunt. 

El format PCM

El PCM és un dispositiu d’emmagatzematge que utilitza un codi PCM (Code Pulse Modulation) del qual rep el nom. Enregistra les pistes d’àudio en un format sense comprimir obtingut de les mostres d’ones de so a intervals continus (44.100 Hz), amb un valor de 16 bits per cada mostra i per cada canal (estèreo). Ofereix la possibilitat d’introduir variacions que no permeten altres dispositius amb els sintetitzadors.

Per generar tots aquests efectes professionals es poden utilitzar programes de tractament de so com Cubase Audios (PC i Mac), Logic Audio (PC i Mac), Digital Performer (Mac), Cajewalk Pro Audio (PC), Musicator Audio (PC) o Digital Orchestrator (PC).

Tot aquest programari ens permet la creació de seqüències que poden ser seguidament emmagatzemades en alguns d’aquests dispositius.

El format MP3

El 1983 es crea a la universitat alemanya d’Erlangen un mètode de transmissió d’àudio en format comprimit digital. La potència d’aquest format era tanta que podia convertir 10 Mb d’àudio en 1Mb. El motiu va ser la necessitat d’enviar arxius de so de forma ràpida sense sobrecarregar la xarxa.

La filosofia de l’MP3 es basa en la capacitat auditiva deficient de l’ésser humà. Podem percebre sons de 20 Hz a 20 kHZ; no obstant això, hem comentat que hi ha dispositius que treballen amb freqüències de mostratge superiors, fins a 44 kHZ en qualitat CD i, fins i tot, més. Això és perquè la qualitat real del so és més elevada del que podem percebre. El mateix passa amb les imatges, on la definició real és molt més elevada del que som capaços de veure a simple vista, per la qual cosa els sistemes de compressió poden fins i tot desestimar informació que no percebrem com a important.

Es tracta d’un sistema de compressió que rebutja les bandes que es troben per sobre o per sota de l’oïda humana (20Hzen greus, 20.000 Hz en aguts), la qual cosa fa que la mida d’emmagatzematge sigui molt petita.

El format MP3 ofereix tres qualitats de reproducció: CD (qualitat més alta), FM/AM i telèfon(qualitat més baixa). Cada una de les qualitats ofereix un ús específic de transmissió.

Aquest format ha introduït un nou panorama a la indústria musical, ja que el codi del format és de lliure accés, cosa que ha suposat un abaratiment dels costos. Aquest fet no deixa de ser secundari, en el sentit que és la qualitat del so el que importa i no el suport, que pot ser qualsevol: el disc dur, una unitat zip o jazz, una targeta de memòria, etc.

Internet està en contínua evolució i desenvolupament; això comporta que el que avui és una necessitat, demà es convertirà en objecte de museu. És el cas del format MP3, que es troba en decadència.

La causa d’aquesta decadència la trobem en el fet que només produeix so estereofònic i no ofereix cap competència davant de sons multicanal, els que anomenem 3D o sons envoltants.

Formats com Dolby Surround, Dolby Prologic, Dolby Digital, THX de Lucas i DST d’Spilberg (tots d’alta qualitat) són els que en aquests moments s’estan imposant.

Altres formats

Aquest fet ha generat nous formats digitals de compressió i reproducció com els següents:

MP4

No necessita programari addicional. Té l’inconvenient que cada arxiu de so es tracta com a element independent, iaixò significa que cada cançó és única i no es pot tractar juntament amb les altres.

AAC

És l’últim estàndard de MPEG. Aquest format es comprimeix mitjançant el criteri d’eliminació d’aquelles freqüències que es troben per sota o per sobre del llindar perceptiu de l’oïda humana.

VQF

Es tracta d’arxius codificats amb el mètode Twiin VQ. Ofereix una gran qualitat de reproducció, tot i que necessita equips molt potents per a al seva reproducció, ja que consumeix molts dels recursos que ofereix un ordinador normal (aproximadament el 80%). Al mercat ja hi ha un programari que reprodueix aquest format: Audio Grabber o CDCopy.

Xing VBR. 

És un sistema molt potent, ja que fa mostratges molt freqüents (cada 10 mil·lisegons) del senyal per obtenir la millor qualitat. Actualment funciona amb programes com Winamp.

Dolby Surround

Aquest format constitueix un pas més per damunt del so estèreo. Agrega al so estèreo basat en dos canals (dret i esquerre) dos canals més, un central i el surround que combina el dret i l’esquerre. Amb aquests quatre elements, col·locats al voltant de l’espectador, s’aconsegueix el so envoltant.

Com que al principi estava pensat per al cinema i la televisió, el canal central ofereix el diàleg dels personatges, per no distraure l’espectador de la pantalla.

Una variant del Dolby Surround, El Dolby Digital, inclou un cinquè canal anomenat Subwoofer, que produeix freqüències molt greus.