Cronofotografia

La cronofotografia

Edward Muybridge El fotògraf Edward Muybridge intentava demostrar que, durant el galop, el cavall tenia moments en que les seves quatre potes estaven simultàniament en l’aire.            Muybridge dissenyà un sistema incorporant l’ús de gatell electromagnètics activats pel pas del cavall aconseguint dues sèries de dotze fotografies cada una al pas d’ell. Projectà en públic els resultats i aconseguí un enorme èxit en la premsa de l’època. Amb allò s’havia aconseguit la descomposició fotogràfica del moviment ràpid, quedant lliure la via per la transició del dibuix a la fotografia. Horse in motion (1879). Edward Muybridge Horse in motion (1879). Edward Muybridge E. J. Marey En assabentar-se dels èxits de Muybridge, E. J. Marey redoblà el seu interès i esforços per la descomposició del moviment, buscant noves millores, doncs s’havia interessat per l’enregistrament de moviments més difícils encara, com el del vol de les aus.  Adaptant el revòlver fotogràfic, inventat por Jules Jansson al 1874 per a enregistrar el moviment dels planetes, als avanços aconseguits per Muybridge, aconseguí al 1882 enregistrar el moviment d’aus en vol gràcies al seu fusell fotogràfic o cronofotògraf.  Un pas rellevant cap al desenvolupament de la primera càmera d’imatges en moviment va ser el que donà el fisiòleg francès Etienne Jules Marey, el cronofotògraf del qual obtenia dotze imatges en una placa giratòria que completa la seva revolució en un segon.

La sensació de moviment

La sensació de moviment

Un dels primers avanços científics que va portar directament al desenvolupament del cinema van ser les observacions de Peter Mark Roget, secretari de la Royal Society de Londres, que al 1824 publicà un important treball científic amb el títol de: «Persistència de la visió en el que afecta als objectes en moviment», en el que establia que l’ull humà reté les imatges durant una fracció de segon posterior al moment en què el subjecte deixa de tenir-les davant. Aquest descobriment estimulà a diversos científics a inventar diverses vies per a demostrar el principi.

Joseph Plateau conclou que les imatges que es succeeixen a més de 10 per segon donen la il·lusió moviment.

La sensació de moviment La càmera cinematogràfica té en compte la persistència retiniana de l’ull humà per captar el moviment de la realitat. La seva missió és obtenir una quantitat d’imatges fixes per segon que sigui suficient perquè l’espectador les percebi com a moviment, i no com una successió de fotografies passades a tota velocitat. Al principi la cadència d’imatges era de només 16 fotogrames per segon, amb la qual cosa el cinema antic es veu amb franges o de manera interrompuda. Després, la tècnica es va perfeccionar fins a arribar als 24 fotogrames per segon, percebent així el moviment de manera fluïda. Taumatrop  Va ser la primera joguina òptica que explota la persistència de la imatge sobre la retina, formada per un disc i uns fils a les extremitats del seu diàmetre. Sobre cada cara hi ha un dibuix; en fer girar sobre un eix el disc, es veuen simultàniament els dos dibuixos. Plateau va descobrir que el nombre d’imatges per a aconseguir una il·lusió de moviment òptima era setze, per la qual cosa amb posterioritat els primers cineastes farien servir setze fotogrames per segon per a les primeres pel·lícules A la tira de paper es dibuixa una figura en moviment, de la que es fan tantes imatges o fases de moviment com a ranures tingui el tambor. En fer girar el tambor i observar el seu interior a través de las ranures, es veu com les diverses figures adquireixen moviment. Es basa igualment en la persistència de les imatges a la retina.  Fenaquistoscopi  Inventat per a demostrar la teoria de la persistència retiniana, consisteix en diversos dibuixos d’un mateix objecte, en posicions lleugerament diferents, distribuïts per una placa circular llisa. Quan aquesta placa es fa girar davant un mirall, es crea la il·lusió d’una imatge en moviment.  Zoòtrop  Consisteix en una sèrie de dibuixos impresos horitzontalment en bandes de paper, col·locades a l’interior de un tambor giratori muntat sobre un eix; en la meitat del cilindre una sèrie de ranures verticals per les quals es mira permeten que, en girar l’aparell, es vegin imatges en moviment. La tira de paper és d’igual longitud al perímetre de la circumferència interna del tambor.  Praxinoscopi  Al 1877, el francès Émile Reynaud, presentà un zoòtrop perfeccionat (per a fer més flexible el moviment aparent de les figures), al que denominà praxinoscopi. Consistia en un tambor giratori amb un anell de miralls col·locat al centre i els dibuixos col·locats a la paret interior del tambor. Segons girava el tambor, els dibuixos semblaven cobrar vida. Eliminà la distorsió en la visió de les imatges causada por la llum insuficient que passa a través de les petites ranures del Zoòtrop i aquesta millora en la qualitat de la imatge es tradueix en una immediata popularitat.  Aquesta joguina científica amb imatges animades ens fa creure que veiem imatges en moviment. L’espectador mira per damunt del tambor, dintre del qual hi ha una roda amb uns miralls formant angle, que reflecteixen unes imatges dibuixades sobre tires de paper situades al voltant.

Surrealisme

Surrealisme

El surrealisme com a avantguarda va ser fundat a principis dels anys 20 del segle XX per André Bretón. L'artista francès assentà les bases del moviment en el manifest publicat el 1924. 

El surrealisme va sorgir com un estil literari, però aviat es va extendre a altres arte, entre elles la pintura i la fotografia. En poc temps es va convertir en un moviment artístic universal.

1. Rayogrames, de Man Ray. Man Ray anomenà "rayograma" –en honor al seu alias–  a la tècnica fotogràfica sense càmera emprada des del segle XIX per la que s'obté una imatge única amb la silueta d'objectes colocats sobre un paper fotosensible exposat a la llum. 2. Schadografies, de Christian Schad. La "shadografia" es una tècnica fotografica creada pel pintor alemá Christian Schad (1894-1982) consistent en fotografies sense càmera (com després farien Man Ray o Moholy-Nagy) dins dels anomenats fotoexperiments dadaistes. 3. Fotogrames, de Moholy-Nagy. Al larg de la seva vida, Moholy-Nagy es va dedicar a experimentar amb la tècnica del fotograma. Un fotograma és la imatge que resulta de la incidència de la llum sobre una superfície fotosensible, que posteriorment és fixada per a la seva conservació.  Característiques generals del surrealisme: 1. automatisme; 2. representació inconscient de la realitat; 3. manipulació de les imatges.

Fotoperiodisme

Màgnum  acaba de fer 6 dècades de mostrar històries del nostre món en una sola instantània. De captar i reproduir en una sola fotografia tota la cruesa  i realitat de la societat. 60 anys de fotoperiodisme  portat al límit mateix de l’aventura i el perill. 

Era l’any 1943 quan, treballant per a la revista Life, Robert Capa, hongarès, i George Rodger, britànic, van decidir fundar la companyia Màgnum amb la finalitat de treballar d’un manera independent; de fotografiar i captar amb tota llibertat i qualitat aquelles imatges i moments de la història que ells mateixos escolliren. Junt al polonès David Chim Seymour, l’alemany William Vandivert i el francès Henri Cartier-Bresson, al 1947, en una entranyable sopar d’amics al Moma de Nova York, van consolidar la que és una (per no dir la que més) important empresa fotogràfica del món.  Ells van viure el desembarcament de Omaha l’any 1944; ells van ser els primers en entrar als camps de concentració nazis per a mostrar al món les atrocitats que allà van ocórrer; ells van ser els primers fotògrafs occidentals que obriren pas en la extinta URSS quan Stalin va morir. Eren com una germandat, unida, però lliure. Disposada a mostrar al món la realitat en la que vivien; a mostrar-los les transformacions socials tan importants que durant tot el segle XX es produïren; a ser els ulls de la gent i posar a les nostres pròpies cases els horrors de les guerres i els canvis polítics.  Càmera Leica Amb una Leica a la mà ells, professionals com cap, en una època, en que ser fotoperiodista era un honor i un orgull; en que era quelcom més que un simple treball remunerat, van ser capaços de donar la seva vida per la seva feina. D’aquells cinc grans fotògrafs, Robert Capa va morir en trepitjar una mina antipersones a Indoxina, on havia anat per a cobrir les rebel·lions contra els francesos. A Seymour el van metrallar els egipcis al Canal de Suez quan cobria un intercanvi d’hostatges. Bischof, un suís que va ser contractat al poc temps d’obrir-se l’agència, va morir en un accident als Andes on havia anat a cobrir un altre reportatge… Màgnum és un mite dins de la fotografia i pertànyer o haver pertangut a ella un honor per a qualsevol fotògraf del món.

Pictoralisme

Pictorialisme

Es podria dir que la fotografia no va ser considerada art fins a finals del segle XIX gràcies als pictorialistes, aquest grup va náixer per a fer possible això. Van sorgir a Europa, Anglaterra i Àustria.

L'objectiu del pictorialisme clarament era que la fotografia arribés a tenir el valor tan important que tenia la pintura i l'escultura. Per a això, van crear diverses tècniques i efectes per tal d'apropar-se a la pintura, com ara la goma bicromada o el bromoli (així aconseguien que les fotografies semblessin un dibuix), també utilitzaven el desenfocament (efecte floue).        Recorrien al joc amb les llums i ombres, colocaven filtres o altres objectes per impedir veure amb nitidesa. És a dir, que es recolzaven en l'émfasi de tipus manual per a que siguin aceptades com a arts plàstiques. Així, s'encasilla al pictorialisme com a germana menor de la pintura. Quelcom que es feia també era destruir el negatiu i així apropar-se alconcepte d'obra d'art única. “El pictorialisme suposa una selecció molt acurada dels temes de les obres, entre els quals  destaquen els  paisatges (dies de pluja o núvol, brumes marines o  totes aquelles condicions atmosfèriques en què no es  permeti que les imatges siguin nítides) i els retrats  (sentint predilecció per la figura femenina)” Alguns autors pictorialistes són Peter Henry Emerson i Henry Peach Robinson, els pictorialistes reconeixen també influències i antecedents de Julia Margaret Cameron.

Documentalisme

Documentalisme

Gràcies a la invenció de la fotografia i a la inquietud de l'home per captar i transmetre els esdeveniments, ens ha estat possible gaudir visualment de la història contemporànea.

Els antecedents del fotoperiodisme els trobem en la fotografia documental de la segona meitad del s. XIX. Aquestes imatges tenen un gran valor informatiu pels fets que hi representen, però també per altres tipus de factors socials o laborals de l'època, que es revelen a través dels personatges retratats. (Lewis Hine) Els temes que es trataven engloben des de la construcció de grans infraestructures, com ponts, monuments i línies de ferrocarril, fins a l'arquitectura i l'arqueologia de països exòtics.  (Francis Frith) Als Estats Units, un tema ideal per als fotògrafs és la construcció del ferrocarril transcontinental, que simbolitza la conquesta de l'oeste nord-americà.  També es fotografien les expedicions geològiques i els grans espacis naturals amb la intenció de difondre la necessidad de preservar els paisatges únics i selvatges. Aquests indrets es convertiríen posteriorment en parcs naturals.  (Timothy O'Sullivan) L'estil d'aquestes fotografies és molt pictòric, amb un acurat estudi previ de la llum i la composició, i una ampla profunditat de camp.  Aquestes fotografies es comercialitzven i es compraven com a gravats o litografies i s'utilitzaven també per il·lustrar llibres.

Diaporema

El diaporama

El diaporama és una creació audiovisual que es basa en la projecció d’imatges acompanyades de sons. A vegades, s’anomena multivisió. Es necessita un reproductor de so per acompanyar la projecció d’imatges. Aquests sons han estat gravats prèviament, ja sigui pels autors del diaporama o perquè són discs de música o d’efectes i disposem d’ells. L’elecció d’uns aparells o altres influeix en la qualitat del so i en la facilitat per sincronitzar-lo amb la imatge.  Hi ha programes informàtics que fan tasques similars a les del diaporama. Aquest tipus de programari conserva les propietats expressives del diaporama i la capacitat de servir per a les mateixes aplicacions, però, a més a més, facilita les tasques de programació d’elaboració d’imatges i sons i de sincronització. Destaquem els més populars:  Power Point Molt utilitzat en educació i formació, és molt fàcil d’utilitzar i permet crear presentacions multimèdia amb animacions simples. El procés d’elaboració és idèntic al del diaporama, menys en l’obtenció d’imatges i sons, ja que s’han de digitalitzar abans per tal de poder-hi treballar.  Flash D’ús més professional, entre moltes de les seves possibilitats hi ha la d’elaborar diaporames amb una gran precisió en la sincronització d’imatges i sons. Permet introduir moviment i efectes a les imatges, als textos i als sons, i l’eina principal de treball és molt semblant a l’esquema del programa que s’utilitza en el diaporama.  Sistemes de captació i tractament d’imatges fixes  Una càmera fotogràfica és un dispositiu de captació d’imatges fixes, de la mateixa manera que ho és una càmera digital, l’únic que canvia és el tipus de llenguatge i de suport d’emmagatzematge. La fotografia analògica, si s’emmagatzema en condicions de lluminositat, temperatura i humitat adequades, es pot utilitzar durant segles, ja sigui una pel·lícula negativa, paper o diapositives.  La fotografia digital s’emmagatzema en targetes de memòria, discs compactes o altres dispositius d’emmagatzematge de dades digitals. El sistema de captació és idèntic, amb la diferència que en la càmera digital el material fotosensible està disposat a mode d’emulsió química sobre un suport físic, com per exemple la pel·lícula, i tot el procediment és mecànic. No obstant això, en el procés de captació digital, el material fotosensible cobreix una superfície electrònica (anomenada CCD), creada amb un material metàl·lic, com l’òxid de silici. Fins aquí tot és igual; la llum travessa l’objectiu i sensibilitza, punt per punt, línia per línia, segons si es tracta de claredat o foscor, el material sensible. Un cop s’ha captat la imatge a la pel·lícula fotogràfica aquesta imatge s’haurà de processar químicament en un laboratori utilitzant un procés gairebé artesanal per aconseguir revelar i fixar la imatge amb la finalitat de poder emmagatzemar-la. Si la pel·lícula està tractada amb els colorants específics, la imatge captada tindrà també la informació de color. En el cas del sistema digital, la càmera pot tenir tres CCD o bé tres filtres dels tres colors bàsics, essent la primera opció la més professional. D’aquesta manera, la imatge captada tindrà tot el seu color

Fotògrafs

Robert Capa Brassaï, el fotògraf de la nit Joan Colom

Henri Cartier-Bresson, el moment decisiu Robert Doisneau, l'ull d'un tímid  Chema Madoz

Man Ray, el Surrealisme Agustí Centelles, el nostre Robert Capa

L´evolució de la fotografia

L'evolució de la fotografia

Segle III a.C. El fenomen òptic sobre el qual es basa la fotografia ja va ser conegut per Arquímedes. Segle X Alhazen va portar a terme diversos estudis sobre la reflexió i la refracció de la llum, l'origen de l'arc de Sant Martí i l'ús de les lents, construint l'anomenada càmera obscura. Segle XVI Més tard, la càmera obscura va ser descrita per Leonardo Da Vinci de la següent forma: "Si en una habitació totalment a les fosques, es realitza un forat petit pel que passa la llum, en la paret oposada es forma una imatge invertida de l’escena exterior." Segle XVII La càmera obscura, que fins aleshores constistia en una habitació, es transforma en un instrument portàtil de fusta. Els científics continuaven experimentant amb sals de plata, observant com s’enfosquien amb l’acció de la llum. Encara no es podien fixar les imatges. Segle XVIII Es va descobrir que alguns compostos s’enfosquien en entrar en contacte amb la llum. Un d’aquests compostos serien les sals de plata que al afectar-los la llum es converteixen en plata i s’ennegreixen. Segle XIX Els invents i experiments de Joseph Nicéphore Niepce, Jackes Mandé Daguerre i William Henry Fox Talbot van donar com a resultat la primera “impressió” de la imatge a causa de la llum en material sensible. a) Niepce / l'Heliografia Les primeres fotografies, anomenades heliografies van ser realitzades cap al 1827 per Niepce, un complet desconegut per al gran públic aleshores, que va aconseguir una imatge mitjançant la utilització de la càmera obscura. Es tractava de fotografies de possitiu directe. Niépce distingia entre les imatges que havent sigut obtingudes amb aquest mètode suposaven reproduccions de gravats ja existents, anomenats «heliogravats», i les imatges captades directament del natural per la càmera, a les que anomenà«punts de vista».         El procedimient suposava la utilizació de la càmera obscura i el empleo de diferentes materiales como soporte sensibilizado, entre ellos el papel, el cristal o diversos metales como el estaño, el cobre, el peltre, entre otros. Para la obtención de las imágenes se precisaba un tiempo de exposición de la placa a la luz durante ocho horas. Segons el contracte de asociación suscrito con Daguerre, el día 14 de diciembre de 1829, para el desarrollo y comercialización del invento, el método se encontraba compuesto de los siguientes pasos: «en una piedra, un papel o una placa de metal —de cobre plateado, por ejemplo— se extendía un barniz realizado con betún de Judea disuelto en aceite esencial de lavanda, posteriormente se exponía la placa a la luz en la cámara oscura, para pasar después a bañar la misma en un disolvente compuesto de aceite de lavanda y de aceite de petróleo blanco y, posteriormente, lavarlo con agua templada, pudiéndose entonces apreciar la imagen obtenida». Este método no resolvió del todo la cuestión de la fijación de las imágenes, motivo por el cual se acababan perdiendo.La fotografia més antiga que es conserva és una reproducció de La cour du domaine du Gras (vista des de la finestra en Le Gras), obtinguda el 1826 des d’una finestra a Le Gras (França). La Cour du domaine du Gras, 1826. Niepce capturà la foto amb una càmera obscura enfocada en un full de 20×25 cm tractats amb sals de plata després de 8 hores d’exposició. És la fotografia permanent més antiga que es conserva. b) Daguerre / el Daguerreotip Uns anys després dels invents de Niepce, el pintor francès Daguerre realitzà fotografies en plaques recobertes de iodur de plata: l’anomenat daguerreotip. Exposava les plaques durant diversos minuts i a continuació emprava vapors de mercuri per a revelar la imatge fotogràfica. Aquestes fotos no eren permanents perquè les plaques s’enfosquien gradualment i la imatge acabava desapareixent, apart de la toxicitat dels vapors de mercuri. Boulevard du Templ, 1838 La primera fotografia en la que surt un ésser humà va ser realitzada per Louis Daguerre a finals del 1838. La imatge es titola Boulevard du Temple i en ella surt un home en la cantonada inferior esquerra que s’està netejant les botes. c) Talbot / el Calotip Mentre Daguerre perfeccionava el seu sistema, Talbot va desenvolupar un nou procediment anomenat calotip cap al 1840. Era un paper sensibilitzat amb nitrat de plata i àcid gàl·lic que un cop exposat a la llum era posteriorment revelat. Requeria exposicions d’uns 30 segons només. Aquest procediment és el primer que genera una imatge en negatiu que podia ser positivada tantes vegades com es volgués. En un termini de tres anys el temps d’exposició en ambdós procediments va quedar reduït a pocs segons. Al 1861, el físic britànic Maxwell va aconseguir amb èxit la primera fotografia a color mitjançant el procediment additiu de color. Però la fixació de la imatge perdurable i resistent es va aconseguir l’any 1869 amb la invenció del cel·luloide. Cap a finals del segle XIX van ser fabricades a escala comercial. Però com funciona la fotografia? A la natura existeixen alguns materials que reaccionen amb la llum (materials fotosensibles). La plata, per exemple, amb el pas del temps es torna fosca i s’ha ha de “netejar” amb productes químics, com ara el bicarbonat. Aquesta propietat d’enfosquiment de la plata, causada per una cosa tan simple com l’exposició a la llum és la base de la fotografia. La recerca de la imatge en moviment Captar l’instant fotogràfic no queda molt lluny de descompondre el moviment en imatges successives. Les primeres experiències es van inspirar en els treballs d’ Edward Muybridge, que investigava científicament el moviment animal, realitzant fotografies de cavalls a la carrera. Per una altra banda, E. J. Marey inventà un fusell fotogràfic capaç de captar el moviment. Les experiències que condueixen a la creació d’imatges en moviment es basen en el fenomen conegut com a persistència retiniana. Consisteix en què la imatge, una vegada formada a la retina, es queda impressionada durant un instant. Si s’aconsegueix que, per la velocitat amb què es projecten els fotogrames des d’un mitjà mecànic, la imatge anterior encara no s’hagi “esborrat” de la retina quan l’ull percep la següent, tindrem una il·lusió de moviment, origen de la percepció cinètica. Els primers invents relacionats amb aquest fenomen van ser el taumatrop, el fenaquistoscopi, el zoòtrop i el praxinoscopi.

Sensibilitat de la pel.lícula ISO

Sensibilitat de la pel·lícula - ISO

La sensibilitat ISO és, juntament amb l'obertura del diafragma i el temps d'exposició, un dels tres elements que defineixen la exposició en les fotografies. La sensibilitat ISO determina la quantitat de llum que necessita la càmera per a realitzar una fotografia. ISO o ASA és l'escala de sensibilitat fotogràfica. (ISO: Deutsche Industrie Normen; ASA: American Standard Asociation).  Les necessitats d'una ISO o una altra depenen de les condicions lumíniques. Per exemple, quan fa sol i hi ha prou llum es pot optar per valors ISO entre 100, 200 o 400. Quan les condicions de llum són molt pobres, es pot optar per ISO 600, 800,  1000, 1200 o 3200. En fotografia digital es nota la qualitat ISO en els quadres grisos de la imatge, de vegades quand el ISO és molt alt comença a tenir errors de color i generar vermells, blaus i verds que fan malbé la imatge, en aquest cas cal baixar el ISO (L'escala va del 100 al 3200)

El control de la llum

El control de la llum

En una càmera fotogràfica  podem ontrolar la llum que arriba a la pel·lícula o xip fotosensible de dues formes: 

1ª: aclarint o enfosquint la imatge mitjançant una obertura del diafragma, peça situada rere l'objectiu;

2ª: variant el temps durant el qual la llum arriba a la pel·lícula o xip mitjançant l'obturador.

Quins dos controladors regulen la quantitat de llum que rep una pel·lícula o un xip?  El diafragma i l'obturador. El diafragma mesura la quantitat de llum que passa per l’objectiu mentre l’obturador és obert; l’obturador regula el temps d’exposició, temps durant el qual entra la llum a la càmera per obtenir la fotografia. Què és el diafragma? El diafragma és una cortineta situada entre les lents a l'objectiu de la càmera fotogràfica que controla la quantitat de llum que incideix a la pel·lícula o xip. Com funciona el diafragma?  Funciona igual que la nineta del nostre ull: s’obre i tanca per deixar passar més o menys llum. El diafragma està format per un conjunt de laminetes que se solapen determinant al seu centre un forat de diàmetre variable que controla la quantitat de llum que passa a través.  En fotografiar un subjecte fosc, s’empra una obertura gran, per tal que entri la major quantitat possible de llum; si l’objecte està molt il·luminat, es redueix l’obertura. D’aquesta forma, la pel·lícula rep en ambdós casos la mateixa exposició.  El diafragma modifica la il·luminació En fotografiar un subjecte fosc, s'empra una obertura gran, per a que entri la major quantitat possible de llum; si el subjecte està molt il·luminat, es redueix l'obertura. D'aquesta manera la pel·lícula rep en ambdós casos la mateixa exposició.  En algunes càmeres, controlem l'obertura del diafragma amb el botón Av +/-. Com més alt sigui el nombre, més tancat estarà el diafragma; per exemple: F18 tancat, F7 obert.  A continuació se puede ver en estas fotos tomadas en la pràctica comvaría la llum de la imatges egons l'obertura del diafragma (d'esquerra a dreta de més obert a més tancat): El diafragma determina la profunditat de camp El difaragma determina també la profunditat de camp o zona de nitidesa que s’estén pel davant i pel darrera de l’objecte enfocat. Com més obert estigui el diafragma, menys zona nítida tindrà la imatge i viceversa. "La profunditat de camp fa referència al marge de distància per el qual els objectes fotografiats apareixen nítids, es a dir, és la zona de la imatge compresa entre l'objecte més proper i l'objecte més distant perfectament enfocats." (Examen Cultura Audiovisual PAU setembre 2010, sèrie 2, exercici 1) En aquesta imatge observem el mateix subjecte fotografiat amb dos obertures de diafragma diferents. Els personatges en color fosc ens indiquen que han sortit nítids a la fotografia. Com es pot verificar, diafragmes més tancats ofereixen més zona nítida o, el que és el mateix, més profunditat de camp. Què és el número f?  A cada posició del diafragma li correspon un “número f”, (F/1.4, f/1.4, f/2, f/2.8, f/4, f/5.6, f/8, f/11, f/16 , f/22, f/32). Com més petit sigui el número, més obert està la lent.  Cada pas d’obertura de diafragma deixa passar la meitat de la llum del pas següent. Per exemple, f/22 deixa passar la meitat de la llum de f/16 i f/8 deixa passar el doble de la llum que f/16.  Què és l'obturador ? És una cortineta que normalment es troba en posició tancada i s’obre únicament per permetre el pas de la imatge quan s’oprimeix el disparador.  L'obturador controla el temps d'exposició de la pel·lícula o del sensor a la llum , en funció de la seva velocitat d’obertura i tancament. La velocitat d'obturació Mitjançant l’obturador regulem el temps d’exposició a través de la velocitat d'obturació, és a dir, el temps durant el qual la pel·lícula o xip estan exposats a la llum de l'objectiu.                 En cas de velocitats ràpides (superiors a 1/60 segons) l’obturador roman obert molt poc temps deixant passar menys llum cap l’element fotosensible, aconseguint congelar o reduir notablement el moviment.  Quadre de velocitats d'obturació:  Fins a 1/30 segons  velocitats lentes   des d' 1/60 fins a 1/125 segons  velocitats mitjanes   a partir de 1/250  velocitats ràpides   modo B  exposicions llargues amb ajuda d’un suport  modo A  automàtic   1/125  o  X  habitualment se sincronitza el disparador obert (depèn de la càmera) velocitat d'obturación lenta (molt temps d'exposició) velocitat d'obturación ràpida  (poc temps d'exposició) velocitat d'obturación lenta (molt temps d'exposició) velocitat d'obturación ràpida  (poc temps d'exposició) Tipus d'obturador Existeixen bàsicament dos tipus d’obturador: el central (o de laminetes) i el de pla focal (o de cortina). 1) Obturador central. Només l’ incorporen els objectius de gran format i les càmeres rèflex de dos objectius. Situat a l’objectiu, està formats per unes làmines que s’obren de forma radial.  2) Obturador de pla focal. Es troba en totes les càmeres rèflex d’un sol objectiu. Està situat just davant de la pel·lícula o sensor i està format per dues cortinetes. L’obturador permet establir el temps durant el qual la pel·lícula està exposada, i està situat damunt de la càmera.                                                                    obturador central                                                                                                     obturador de pla focal